(Aquest breu article és el primer d'una sèrie en la que el professorat de l'Escola dona a conèixer alguns dels debats que es produeixen als cursos de formació)
En un curs de monitors d’aquesta tardor vam fer
una pluja d’idees sobre el que ens suggeria la paraula “límits” i ens van caure
del cel: normes, respecte, llibertat, autonomia, regles, càstigs, el que es pot
i el que no es pot fer, marc de referencia, obligacions, assemblees…
Certament, els límits ens parlen de tot això.
Dependrà de les paraules on posem l’accent, de com entenguem l’educació, el
desenvolupament humà i el paper de l’educador/a, que ens relacionarem amb els
infants d’una manera o d’una altra. Evidentment això tindrà unes conseqüències
directes en ells. O bé estarem afavorint la seva autonomia, seguretat i
benestar o bé els estarem ensenyant a ser obedients, dependents i insegurs.
El límit ha de ser quelcom que doni seguretat i
llibertat a l’hora. Són com les línies laterals d’una autopista de molts
carrils. Més enllà de la línia no pots passar, perquè és perillós per a tu i pels
demés. En això em de ser estrictes com a adults, que tenim la responsabilitat de
crear un entorn segur. Però et pots moure entre els carrils, seguint unes
normes de convivència per a que tots ens puguem moure amb seguretat i
llibertat, pots fer-ho dins d’uns marges de velocitat, pots escollir amb quin
vehicle vols anar i si vols posar música o no... I si a més, per a posar
aquestes normes ens posem d’acord entre tots i les anem comentant i millorant
dia a dia, l’exercici de posar límits passarà a ser una pràctica plena de
possibilitats educatives.
Val la pena doncs, aturar-se a pensar com ens
sentim i posicionem respecte aquesta paraula i ser conscients del que fem quan
la posem en pràctica.
Sandra Villa
Professora del departament de Pedagogia
Professora del departament de Pedagogia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada